Mirar, fer, pensar i comunicar

“ La química s’ensenya massa tard, quan ja no queda lloc per l’experiència” Izquierdo, M.

Arribem a classe i ens posem a reflexionar sobre com vam treballar nosaltres les ciències naturals. La meva resposta és clara i contundent: a través de llibre, subratllat i còpia. Cap experiment, cap observació. Raonament zero. Reflexió zero. No sóc la única de classe, no em sorprèn. Venim d’una tradició pedagògica basada en la còpia i reproducció de coneixement, sense cap interiorització ni lligam amb les nostres inquietuds.

Tot i ser una classe magistral, se’ns demana que ens aixequem i provem de descobrir quins són els materials que ens presenten: aparentment iguals, realment diferents. Ens agrupem i anem experimentant, provant, fent conjectures, hipòtesis, traient conclusions i contrastant-les amb les de els companyes. Són moments dinàmics, de moviments, converses, riures...al final reflexionem entre totes, comuniquem els resultats, trobem acords i ens quedem preguntes sense resposta.

La classe magistral d’avui ha estat interessant, divertida i motivadora. Cert és que sense les lectures de Arca i Pedreira, no queda del tot complerta. Les lectures ofereixen interessant visions i noves reflexions. És possible treballar la química o la ciència en general a infantil? La resposta és afirmativa, com fer-ho? Tota intervenció és adient?

Com la mateixa Montserrat Pedreira afirma, no es tracta, ni molt menys que els infants arribin a conclusions vàlides o interioritzar coneixements científics. Es tracta de motivar-los cap al coneixement, a perdre la por a qüestionar-se coses i a plantejar-se com es poden resoldre i, si s’arriba a assolir alguna idea pròpia, millor que millor.

Això, és evident, no es pot aconseguir de qualsevol manera. Cal un bon plantejament per part de l’educadora, una correcta intervenció i una gran estratègia. Significa això que s’ha de planificar? No, la planificació és tancada i obstinada, demanda ser complerta, passi el que passi, sigui quins siguin els successos reals i, ja sabem, que la vida és incontrolable i motivadora d’aprenentatges significatius. Ara bé, cal estar atenta, qualsevol oportunitat ens ha de permetre introduir contingut, crear espais d’aprenentatge amb materials reals, fugint d’imitacions i representacions amb material artificial.

“ El pas continuo del concret a l’abstracte és el que caracteritza una elemental intel·ligència científica” Arca, M.

Per poder fer ciència, cal actuar. Així doncs, s’ha de facilitar als infants materials en contextos reals, experiències que els portin a experimentar i, tot actuant en ells, a poder plantejar-se hipòtesis, predir, extreure conclusions, verificar-les, provar-les, etc. davant d’això, resulta inapropiat treballar amb ambients desnaturalitzats, amb materials artificials, succedanis, doncs, el que fem es demanar el procés contrari: una concreció des de l’abstracte. Així doncs: partim del concret. Acostem als infants als espais naturals on ‘succeeixen les coses’, treballem amb materials reals i anem anotant totes les impressions que tenen, tots els processos mentals que realitzen.

“L’ensenyant ha de buscar explicitar el coneixement a través de paraules i suggeriments comprensibles, guiant les observacions de manera que es desenvolupin capacitats d’imaginació més comprehensives” Arca, M.

No només s’ha de partir del concret, s’haurà de potenciar a través de preguntes ben qüestionades, guiant aquest procés, ajudant a construir esquemes mentals de raonament, que seran vàlid tant en el camp científic com en qualsevol altra esfera de coneixement. Així doncs, l’exploració, l’experimentació és bàsica i necessària però no podem oblidar que aquest procés implica altres elements igual d’importants: implica pensar i comunicar-nos entre nosaltres. I per comunicar s’ha d’usar la paraula, que ens ajudarà a identificar les experiències viscudes i permetrà relacionar-ho amb altres, estructurant el coneixement dels infants, la seva ment. Però no només així ho podem comunicar, també a través del gest, de l’expressió corporal i del dibuix es pot completar aquestes explicacions quan la paraula falla, quan no es complerta.

El procés d'aprenentatge és un procés dinàmic,

on el mirar, fer, pensar i comunicar i ha de ser present de forma contínua.

Així doncs, es tracta d’anar conjuminant el mirar, el fer, el pensar i el comunicar sempre a través d'un model, d'una mirada cap al món que ens envolta que ens permet anar creant una visió conjunta de la realitat i de la seva organització. Aquest aprenentatge no es pot considerar linial, com un progrés on el primer estadi ens porta a l’altre, això seria del tot incoherent. Els diferents elements d'aprenentatge es donen sempre en paral·lel, de forma conjunta: sempre que hi ha experimentació hi ha pensament, reflexió sobre el que es fa i hi pot haver comunicació, aquesta s’ha de procurar. Ara bé, també és cert que es poden procurar moments en particular per a treballar un d’aquests aspectes, però tenint sempre presenta que els altres també s’hi veuran reflectits. A través d’aquest aprenentatge dinàmic es podran anar interioritzant aprenentatges i, potser més important, actituds. Actituds de curiositat cap a les coses que ens ofereix la realitat, actituds de cerca, de reflexió i de comunicació. Actituds, en definitiva, positives tant cap al coneixement com cap a la vida mateixa.