Sorra a les mans

Ho vaig escoltar en el seu dia a Chimanda Ngozi Adichie: es va dibuixar durant gran part de la seva infantesa amb cabells rossos i pell blanca. Aquest fet pot semblar curiós, anecdòtic, divertit fins i tot. Pot fer somriure. Però quan passa davant teu, ei, de gràcia no en té cap. I passa, ho puc assegurar. Passa a Sabadell al barri de Can Rull. Passa amb alumnes de 4 i 5 anys que es representen com princeses amb llargs vestits de tons pastels, una cabellera rossa i la pell de "color carn". El "nostre" color carn. Perquè encara tenim la costum d'anomenar així al color beix, sense ser del tot conscient que eliminem d'una tirada la resta de colors que la nostra carn pot tenir, la de les persones amb les que convivim.  Recordo... jo anava a l'escola i sentia una estranya sensació de vergonya pel color de la meva pell quan tornava de vacances després de passar-me hores a la platja. La meva pell adquiria un to tan morè que jo, poc a poc, m'anava a...

Al llarg de les sessions a classe, he assolit nous aprenentatges, he gaudit llegint a autors que refermen les meves postures pedagògiques. He entrat en contradicció amb altres i ho he acabat resolent en forma de síntesis, extraient el més positiu de les dues parts i també abandonant concepcions pròpies que, ara, sento errònies. He restat captivada escoltant a persones interessants… Sento que em vaig contruint a mi mateixa a través de la meva realitat, el contacte amb els altres em mostra com estic jo i em permet anar creixent des de diferents punts de vista. El ‘fer de mestre’ és una carrera que comença a la facultat d’educació però continua al llarg de la meva vida, ha omplert la meva realitat i em motiva de tal manera que sento un nerviosisme creixent, unes ganes cada vegada més grans de poder aplicar tota la teoria exercint aquesta tasca. I sento por, por a equivocar-me, por a no ser prou bona. Segur que és normal però ara és el que jo visc. Només em queda confiar en qu...