Al llarg de les sessions a classe, he assolit nous aprenentatges, he gaudit llegint a autors que refermen les meves postures pedagògiques. He entrat en contradicció amb altres i ho he acabat resolent en forma de síntesis, extraient el més positiu de les dues parts i també abandonant concepcions pròpies que, ara, sento errònies. He restat captivada escoltant a persones interessants…
Sento que em vaig contruint a mi mateixa a través de la meva realitat,
el contacte amb els altres em mostra com estic jo i em permet anar creixent des de diferents punts de vista.
El ‘fer de mestre’ és una carrera que comença a la facultat d’educació però continua al llarg de la meva vida, ha omplert la meva realitat i em motiva de tal manera que sento un nerviosisme creixent, unes ganes cada vegada més grans de poder aplicar tota la teoria exercint aquesta tasca. I sento por, por a equivocar-me, por a no ser prou bona. Segur que és normal però ara és el que jo visc. Només em queda confiar en que ho podré fer, trobaré la meva manera pròpia de treballar, autèntica i vàlida, per poder tirar endavant aquest projecte. Ara encara em queda aprendre dia a dia, i guardar en una llibreta totes les reflexions i recursos que vaig aprenent. Ara aprenc i sóc conscient que mai ho deixaré de fer, perquè com va dir Rebecca Wild l’any passat: mai, ni quan estic de vacances, deixo de pensar com a educadora i deixo de trobar recursos i aprendre arreu on estigui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada