Sorra a les mans

Al llarg de les sessions a classe, he assolit nous aprenentatges, he gaudit llegint a autors que refermen les meves postures pedagògiques. He entrat en contradicció amb altres i ho he acabat resolent en forma de síntesis, extraient el més positiu de les dues parts i també abandonant concepcions pròpies que, ara, sento errònies. He restat captivada escoltant a persones interessants… Sento que em vaig contruint a mi mateixa a través de la meva realitat, el contacte amb els altres em mostra com estic jo i em permet anar creixent des de diferents punts de vista. El ‘fer de mestre’ és una carrera que comença a la facultat d’educació però continua al llarg de la meva vida, ha omplert la meva realitat i em motiva de tal manera que sento un nerviosisme creixent, unes ganes cada vegada més grans de poder aplicar tota la teoria exercint aquesta tasca. I sento por, por a equivocar-me, por a no ser prou bona. Segur que és normal però ara és el que jo visc. Només em queda confiar en qu...

Ha estat una tarda dura, el David no ha deixat ‘titere con cabeza’, com se sol dir. No ha realitzat un discurs amable ni molt menys, ho ha avisat: avui vinc fort. Moltes persones encara creuen que el paper de la mestra ha de ser d’acompanyar i ‘ensenyar’ coses als infants. No és així, ha d’acompanyar, estimar i promoure coneixements però, més que ‘ensenyar’, ha de crear situacions d’aprenentatge i guinar el seu propi coneixement a través de preguntes. Què difícil. Jo que aquest any tinc la crisi del final de carrera, on em plantejo si realment sabré treballar tal i com crec, és a dir, tal i com estic aprenent de forma teòrica a les aules de la universitat…no és senzill, per afavorir aprenentatge real i significatiu has d’estar atenta a les seves inquietuds i, a través d’una gran creativitat, idear situacions d’aprenentatge que REALMENT afavoreixin el seu coneixement. I deixa’ls fer, i estar al seu costat formulant les preguntes adients perquè puguin completar coneixements, refl...

A l’aula d’educació infantil ens trobarem amb un grup d’infants que tindran, tots i cadascú d’ells, unes característiques i processos de vida propis. No només això, el context on es trobarà inclosa l’escola serà determinant alhora de configurar-ne els elements més rellevants i s’ha de tenir present que aquestes consideracions afectaran la nostra tasca i faran que cada vegada sigui única. Cal, doncs, tenir present aquests elements alhora de plantejar activitats generadores d’aprenentatge. Ara bé, no només serà important les particularitats i els interessos de cada infant i el seu context propi així com el de l’escola, si no que també s’haurà de plantejar els continguts de tal manera que responguin a una actuació autònoma, constructivista, d’aquest aprenentatge. Quins seran aquest continguts? Aquells que entenguem que s’han d’haver assolit en la nostra etapa, sempre d’acord amb el currículum però, com ja s’ha dit, adaptats a cada moment. Sigui com sigui, els continguts sempre s’haur...

Sovint em paro a reflexionar amb les similituds que estic trobant, i que mai m’havia plantejat, entre educació del medi social i del natural. Ja ho vaig comentar en una anterior entrada que m’ha sorprès evidenciar que, si ensenyem als infants a treballar a través del mètode científic, és a dir a comprovar les seves hipòtesis per tal d’arribar a conclusions veritables, estem ajudant a formar persones amb pensament científic però, al mateix temps, amb bona capacitat argumentativa: també en argumentació s’ha de poder demostrar els nostres premisses i formular-les amb lògica perquè es puguin considerar conclusions vàlides. Es pot afirmar que el pensament científic no té perquè ser pensament crític. Podem donar com a vàlida aquesta objecció però, des del punt de vista educatiu, el que ens permet aquesta consideració és, precisament, treballar perquè el pensament dels nostres infants no es detingui en usar exclusivament un pensament científic si no que vagi més enllà i adoptin una postur...

“ La química s’ensenya massa tard, quan ja no queda lloc per l’experiència” Izquierdo, M. Arribem a classe i ens posem a reflexionar sobre com vam treballar nosaltres les ciències naturals. La meva resposta és clara i contundent: a través de llibre, subratllat i còpia. Cap experiment, cap observació. Raonament zero. Reflexió zero. No sóc la única de classe, no em sorprèn. Venim d’una tradició pedagògica basada en la còpia i reproducció de coneixement, sense cap interiorització ni lligam amb les nostres inquietuds. Tot i ser una classe magistral, se’ns demana que ens aixequem i provem de descobrir quins són els materials que ens presenten: aparentment iguals, realment diferents. Ens agrupem i anem experimentant, provant, fent conjectures, hipòtesis, traient conclusions i contrastant-les amb les de els companyes. Són moments dinàmics, de moviments, converses, riures...al final reflexionem entre totes, comuniquem els resultats, trobem acords i ens quedem preguntes sense resp...

Les cites que apareixen en aquesta entrada estan recollides del capítol 2, Quin són els fonaments per a una educació en valors ètica? Parlem de valors, de la importància de mostrar-los, de la impossibilitat d’ensenyar-los i tothom assenteix. I jo, egocèntricament, penso que no és cert. Que la majoria dels que assenteixen i somriuen tenen una concepció molt diferent a la meva i no hi estic d’acord. No hi estic d’acord perquè, precisament, els he vist actuar i em repel·lent. Es mostren competitius, poc respectuosos amb la resta de companyes. Egoistes. Potser sembla contradictori que jo pensi això de forma egocèntrica i estigui en contra dels egoistes, però és que distingeixo aquests dos conceptes: puc ser egocèntrica amb el meu pensament, veure aquesta reflexió en particular a través dels meus principis. Però puc no ser egoista en el meu dia a dia, entendre i considerar el que em diu la resta. Se’ns parla del valor de la democràcia. Bàsic. Però no se’ns pregunta què entenem per d...