El color carn

Ho vaig escoltar en el seu dia a Chimanda Ngozi Adichie: es va dibuixar durant gran part de la seva infantesa amb cabells rossos i pell blanca. Aquest fet pot semblar curiós, anecdòtic, divertit fins i tot. Pot fer somriure. Però quan passa davant teu, ei, de gràcia no en té cap. I passa, ho puc assegurar. Passa a Sabadell al barri de Can Rull. Passa amb alumnes de 4 i 5 anys que es representen com princeses amb llargs vestits de tons pastels, una cabellera rossa i la pell de "color carn". El "nostre" color carn. Perquè encara tenim la costum d'anomenar així al color beix, sense ser del tot conscient que eliminem d'una tirada la resta de colors que la nostra carn pot tenir, la de les persones amb les que convivim. 

Recordo...

jo anava a l'escola i sentia una estranya sensació de vergonya pel color de la meva pell quan tornava de vacances després de passar-me hores a la platja. La meva pell adquiria un to tan morè que jo, poc a poc, m'anava acostumant a les bromes de la família que em donaven diferents qualificacions (no del tot políticament correctes però dites en veu alta, eh! eren els anys 80!, i perquè el meu pare té el mateix to de pell).Eren bromes familiars i com a bromes fetes des de l'amor les encaixava però quedava en mi una recança, una inseguretat que creixia al costat de la meva millor amiga de l'escola, que tenia una pell tan blanca que semblava, ella sí!, una princesa. 

Recordo...

quan estava en una habitació a mitja llum i la meva pell es veia molt blanca i jo pensava perquè no podria quedar-se sempre amb aquest to i semblar més princesa. 

Si això ho pensava jo, perquè em sorprèn tant que les nenes i els nens de la meva escola, de pell bruna i cabell negre, es representin a elles mateixes rosses i de "color carn". La nostra carn. Enfrontar-se al que està establert requereix de consciència i coratge que, amb 5 anys, no té perquè tenir.

Molt bé, doncs avui plou i jo tinc ganes de caminar així que prenc el paraigües i surto al carrer disposada a comprar rotuladors de color carn. De tots els colors de la carn per tal d'oferir-los als infants de classe. 

Pregunto a la botiga i sí, existeix el pack per pintar la pell i és aquest.

"Ui, crec que s'han oblidat alguns tons de pell", li comento a la dependenta i ella em mira estranyada. Aquí ho tenim. La versió estàndard i normativa de pell. El color dominant. La narració única que denunciava en el seu dia Ngozi Adichié. Cal recordar que estic comprant a Sabadell, un dissabte plujós de l'any 2018.Decideixo fer la meva pròpia tria de colors de pell i m'hi estic una bona estona. Quan penso que ja tinc la meva selecció completa descobreixo un nou pack de la casa Faber-Castell i de lluny i sense ulleres penso "apa! aquests són els colors que busco!" Però no són colors de pell, són colors de la terra. I jo que penso que sí, que a l'escola cristiana on vaig estudiar em repetien que terra som i a la terra tornarem però relegar aquests colors a la terra i no a la pell ho trobo excessiu.

No, no podem normalitzar això. No es pot identificar el color de la pell amb els tons clars perquè això no és innocent. Si ens acostumem a fer-ho estem narrant la història des d'un sol protagonista monocromàtic.

Investigo i trobo que algunes empreses ja han iniciat un procés per revertir aquesta tendència i estan fent packs de llapis de colors en aquest sentit És el cas d'Staedler i el seu "Staedtler Noris Club People of The World"

Altres empreses, com Manley i Plastidecor, segueixen assosiant el color carn al color rosat beix. Només cal fer una senzilla búsqueda per Google. Ho recordo de nou: Sabadell any 2018.

Amb tot això bullint al meu cap he decidit fer la meva selecció de color carn i presentar-la cada vegada que hi hagi una proposta de dibuix a l'aula. Seré escueta i només diré "qui necessiti color carn que m'ho demani!" i quan tingui una demanda li deixaré escollir el color que prefereixi. Així potser començo a veure en els seus dibuixos diferents tons de pell que els representen més a ells i a la resta de persones amb les que conviuen. Ho vull normalitzar, per això ho presentaré així a l'aula. Sense donar-li més importància. Tot i que en té molta. No negaré que estic desitjant veure com reaccionen i com evoluciona tot això.

De mentres la nena que ha motivat tot això sense saber-ho tindrà més colors pels que optar.Per poder fer la seva pròpia narració.

El vídeo on Chimanda Ngozi Adichie explica els perills de la narració única: