Els valors ètics.

Les cites que apareixen en aquesta entrada estan recollides del capítol 2, Quin són els fonaments per a una educació en valors ètica?

Parlem de valors, de la importància de mostrar-los, de la impossibilitat d’ensenyar-los i tothom assenteix. I jo, egocèntricament, penso que no és cert. Que la majoria dels que assenteixen i somriuen tenen una concepció molt diferent a la meva i no hi estic d’acord. No hi estic d’acord perquè, precisament, els he vist actuar i em repel·lent. Es mostren competitius, poc respectuosos amb la resta de companyes. Egoistes. Potser sembla contradictori que jo pensi això de forma egocèntrica i estigui en contra dels egoistes, però és que distingeixo aquests dos conceptes: puc ser egocèntrica amb el meu pensament, veure aquesta reflexió en particular a través dels meus principis. Però puc no ser egoista en el meu dia a dia, entendre i considerar el que em diu la resta.

Se’ns parla del valor de la democràcia. Bàsic. Però no se’ns pregunta què entenem per democràcia. Potser moltes de les persones de la classe parlaran de la igualtat, de la justícia blablabla i després resoldran qualsevol qüestió a través d’una votació on guanyaria la opció de la majoria de vots. Això és democràcia? Així volem ensenyar als nostres alumnes a actuar democràticament? Ja us ho regalo. Jo només desitjo acabar la carrera per treballar amb els meus alumnes la manera com concebo jo el valor democràtic: no a través del vot i l’acceptació sumisa de la minoria que no hi ha votat a favor. Si limitem la democràcia al vot de la majoria s’esdevé una situació patètica. La alegria de la majoria veien com s’ha imposat a una minoria. Ja us ho regalo.

“ Quan posem en primer terme l’heteromia estem defensant que és l’altre qui dóna sentit a les normes que regeixen la meva actuació ètica”

Jo prefereixo la democràcia dels arguments. Val el mateix un argument que un altre? Evidentment no. Hi ha arguments carregats de responsabilitat cap a un mateix i cap als altres. Hi ha arguments que basen la seva defensa en la llibertat, una llibertat tan radical que oblida la responsabilitat. No es poden considerar, des del punt de vista ètic, de la mateixa manera.

A classe se’ns explica la diferència entre opinió i argument vàlid. Tots somriuen i assenteixen però no sé fins a quin punt es donen compte del que fan. Si això fos cert, no podríem votar per majoria una data d’examen on es consideren igual l’argument de ‘no em ve de gust fer dos exàmens en dies separats’ i l’argument de ‘separem els exàmens perquè hi ha moltes persones que treballen i arriben cansades a classe, un divendres i han de dedicar un esforç intel·lectual’. No tenen el mateix pes perquè un parteix d’una concepció egoista, de gustos i preferències i l’altre porta a considerar les necessitats dels altres. L’autonomia (o egoisme en aquest cas) versus l’heteromia, el considerar el conjunt de la comunitat, les necessitats particulars de cada membre que tothom pot comprendre i, si es fes l’esforç de ser comprensiu, recolzar.

“L’educació en valors ha de contemplar tota mena de relacions humanes, tan les que són simètriques com les que no. Per això, convé posar un èmfasi especial en les que establim amb tots aquells que no tenen altra veu que el seu silenci”

Potser és que la meva concepció de democràcia està profundament tenyida de la concepció grega on la discussió a l’àgora era més important que la ‘votació’. Una assemblea es podria acabar, segons la noció del vot, en 5 minuts i sabem que la cosa no és així perquè hi ha assemblees que duren hores. Però el resultat és millor perquè es treballa per consens: s’accepten arguments de pes i s’arriba a un consens sobre la decisió final. Això inclou acostar les dues parts: ‘qui no estava d’acord, podria proposar alguna cosa que els fes estar més d’acord?’, ‘qui creu això, podria donar una solució al problema que planteja la seva opció?’, etc.

En l'acte educatiu, hem de fer entendre que l'altre és importat per a mi i que en sóc responsable.

Així és com tinc ganes de treballar els valors a l’aula. A través de la coherència i el respecte als arguments i a les persones que els enuncien. A través de l'esforç consient de mirar a l'altra persona i ser mirada per ell. Com fer-ho? Sempre que sorgeixi la ocasió. Pot semblar insignificant però si treballem per consens l’elecció d’un color en particular alhora de realitzar un mural conjunt, amb la quantitat de vermell, groc o verd, per dir alguna cosa, que volem usar, ja estem treballant per consens i, per tant, a un nivell democràtic més elevat que el simple vot de la majoria.

Imaginem: volem aconseguir un color blau especial. Demanem quin color volen, uns molt claret, altres molt fosc. Votem i que guanyi la majoria? I que quan guanyin se sentin GUANYADORS i victoregin i aplaudeixin això? Penso que millor establir consens: Els que voleu blau cel, què us semblaria un color més fosc? I els que voleu blau fosc, estaríeu d’acord amb aquest color més apagat?. Clar que això demanda temps però el que estem treballant és més important que la mateixa realització del mural. Se’ls està oferint la visió del altre. Se’ls està dient ‘ei, hi ha gent que no pensa com tu i no per això estan equivocats o han de sentir-se ‘perdedors’ i al contrari ‘ei, que la majoria digui una cosa no vol dir que el que tu proposes no tingui valor, anem a escoltar-ho’.

Això és com ho veig ara i com ho he aplicat i desitjo poder seguir aplicant. Òbviament, el tema el tractament i model de valors es treballa en totes les àrees de l’educació però, evidentment, s’ha de fer especial èmfasi en el moment en que ens plantegem treballar ciències socials, tal i com diu Pilar Benejam en el seu llibre Enseñar y aprender ciencias sociales, geografia y historia en las ciencias sociales (1997), referint-se també a l’educació democràtica com a font d’aprenentatge d’altres valors, com són: respecte a la dignitat d’un mateix i dels altres, educar en la participació, respectar i reconèixer la diversitat cultural i humana i respecte a la memòria històrica. Es pot treballar això de qualsevol manera, doncs?, no. Cal una profunda reflexió que ens porti a variar les nostres pràctiques a l’aula per no seguir atrapades en una espiral sense sentit, on el ideals i la concreció d’aquests no resultin antagònics.